PARANEUS ALS PIRINEUS

La història que avui us explicaré és totalment certa, i va tenir lloc a la Sortida de Pirineus dels tres útims dies d’abril del 2018.

Dia 1

Ens vam trobar a les 6h del matí a la RENFE. En Nacho s’havia llevat de bon humor, així que es dedicava a rascar carinyosament el cap dels cursetistes. Va resultar, però, que un dels caps que va rascar no era el d’un cursetista, sinó el del pare d’un d’ells. Això no ens va impedir d’agafar el cotxe i anar a Balaguer, on vam veure el Segre desbordat i amb papereres flotants.

Vam tornar a agafar els cotxes i vam anar a Benasque. Allà, vam visitar una botiga per deleitar-nos observant tot allò que no ens podríem comprar. Després d’aquesta petita però necessària pausa, vam fer la pista amb cotxe tement no poder passar-los per anar als pàrquings però finalment ho vam aconseguir.

Vam pujar fins al refugi Angel Orúsi, curiosament, qui més problemes va tenir per pujar van ser la Màrions i l’Astó, que duien esquís per fer més difícil la pujada per terra fangós i per neu que s’enfonsava. Durant el camí, el Lorens es deixà les ulleres de sol penjades a un arbre a mig camí, i allà es van quedar. És evident que el Lorens ho va fer amb la voluntat estètica de millorar l’arbre.

Per fi, vam arribar al refugi. Vam visitar-lo, vam dinar i vam intentar encabir les motxilles en unes taquilles massa petites. A continuació, ens van fer una reunió de tècniques d’autodetenció (per aturar-se en una caiguda a la neu, no per detenir-se a un mateix sense necessitat de la policia), com muntar reunions a la neu… I coses bàsiques d’alpinisme.

Després, vam sortir a portar-ho a la pràctica. Ens tiràvem per una baixada i ens paràvem amb colzes, amb el piolet… Tot i això, la neu era molt pastosa i no van funcionar gaire les reunions que vam intentar fer. També vam amagar alguna arva sota la neu, i als cursetistes els va costar trobar-la. Per acabar el dia, vam sopar i vam anar a dormir, no sense haver mirat abans les previsions del temps de l’endemà.

Dia 2

Certes persones (ehem Cristina) descriuen el segon dia com “Lu més emocionant de tot”, perquè ens vam aixecar a les 8h del matí. Sabíem que faria mal temps. Tot i això, vam mirar per la finestra i vam desentelar el vidre. Vam tornar a desentelar el vidre. Vam tornar-hi. Però no es desentelava. I és que una espessa boira baixa que innundava el refugi completament. 

La previsió havia empitjorat, i vam decidir quedar-nos al refugi fins que el temps millorés. Com que no ho va fer, ens vam quedar tot el dia allà. Vam jugar a jocs com l’Scrabble, el Parxís, el Dòmino o el Pòquer amb daus, vam passejar pel refugi, vam fer Tauling…

Després d’esmorzar i fer alguna partideta, l’Agnès, el Bellés i el Gerard se’n van anar, havent rebut un bonit comiat ple d’abraçades. Tornant, es van trobar les ulleres del Lorens i les van deixar al retrovisor del cotxe del Nacho perquè les trobéssim l’endemà.

Quan ja eren les 5 de la tarda i estàvem cansats del refugi, seguíem al refugi… Finalment, uns quants vam sortir perquè allà dins no tenien cap lloc on assecar la roba no volíem que es mullés més. Els que vam sortir vam pujar a un coll d’allà al costat, on vam fer guerra de neu, guerra de placatges, tobogans i un túnel de neu (un forat de dos metres) on vam passar tots. Quan, després, ens hi vam tirar a sobre per enfonsar-lo, va resistir.

En acabat, vam tornar al refugi on ens esperava un menjar calent, vam sopar el menjar calent, i vam anar a dormir calents. Perquè havia estat un dia molt llarg i molt dur.

Dia 3

L’últim dia el pla era baixar directament, però com que el dia anterior no havíem fet res ens vam aventurar a començar una excursió, a veure fins on arribàvem. I amb el “fins on arribàvem” vam arribar al coll del Posets, a 3050 metres, el punt més alt on ha estat el curset últimament.

Tot i que havíem marxat del refugi els últims, vam atrapar a la gent que ens havia anat obrint traça durant un bon tros. I aquests no eren els que s’havien llevat a les 5h del matí. A aquells els vam atrapar… poc abans. També hi havia personatges sense raquetes que ens van deixar avançar-los perquè els féssim una traça més bonica.

Al principi era tot boira baixa, però de tant en tant s’obria una mica i ens deixava veure el sol perquè no perdéssim l’esperança. Quan vam ser al tros més alt, vam quedar per sobre els núvols i vam poder veure unes vistes meravelloses (és a dir, que ens vam veure entre nosaltres. Bé, i també el paisatge).

Vam tornar al refugi. Vam agafar les coses i vam marxar. En sortir va començar a nevar, i la neu ens acompanyaria durant tota la baixada, que va ser una mica caòtica i plena de problemes tècnics d’aquells de: treure’s roba, posar-se roba, treure’s raquetes, treure’s roba, posar-se raquetes… Quan vam arribar al cotxe, vam pujar-hi ràpid i vam anar a Benasque a dinar sota un porxo.

Allà, el Lorens es va adonar que s’havia deixat la jaqueta, amb el mòbil i la cartera, al refugi.

Vam fer temps fins que va arribar el guarda del refugi per tornar-nos-la. Va trigar mitja hora a fer en camí que nosaltres havíem fet amb una i mitja… També vam recuperar les ulleres del Lorens que, com ja he comentat anteriorment, portaven des del dia abans penjades al retrovisor del cotxe del Nacho. Tot i això, les havíem passejat una bona estona fins que va veure que estaven allà…

Finalment vam tornar a Terrassa, cosa que es pot deduir perquè sinó encara estaríem allà.

Curiositats inútils però entretingudes:

• L’Astor va caure baixant!
• La Clara va demostrar una gran habilitat per matar gent… a l’assassí de petons (hi vam jugar dues vegades)
• La Puma va resultar ser una experta en tauling.
• Durant la sortida, vam fer moltes enquestes a l’instagram d’aquestes cutres, però no en sabem la resposta
• Els grampons van ser inútils.
• Al·lorens li va caure un tros de sostre a sobre, per sort es va apartar a temps. Sort que estava al·loro!
  Àlbum de fotos: https://www.flickr.com/photos/ceterrassa/albums/72157690779467000