SORPRESA
Sorpresa! Ja teniu una altra entrada al Blog on podreu gaudir de les experiències de l'última sortida del curset. I quina és? Sorpresa.
Ens vam trobar, com és usual, a l'estació del nord de la Ret Nassional de Ferrocarril·les Espanyoles a les 7h del matí. Ens vam dir hola o ens vam mirar amb aquella cara que se sol fer quan tens intenció de saludar però t'has llevat massa d'hora per poder articular cap paraula. Quan vam ser-hi tots, vam pujar als cotxes i vam arrencar. El camí era llarg, així que vam fer una parada a una gasolinera a l'alçada de Lleida. Finalment vam arribar al poble de Broto, a Huesca. Allà vam aparcar i esmorzar, i vam equipar-nos amb arnesos (àlies talabards o budriers), cascos dissipadors i cordes de seguretat. No era difícil endevinar que anàvem a fer una via ferrada.
Ens vam trobar, com és usual, a l'estació del nord de la Ret Nassional de Ferrocarril·les Espanyoles a les 7h del matí. Ens vam dir hola o ens vam mirar amb aquella cara que se sol fer quan tens intenció de saludar però t'has llevat massa d'hora per poder articular cap paraula. Quan vam ser-hi tots, vam pujar als cotxes i vam arrencar. El camí era llarg, així que vam fer una parada a una gasolinera a l'alçada de Lleida. Finalment vam arribar al poble de Broto, a Huesca. Allà vam aparcar i esmorzar, i vam equipar-nos amb arnesos (àlies talabards o budriers), cascos dissipadors i cordes de seguretat. No era difícil endevinar que anàvem a fer una via ferrada.
Vam començar a endinsar-nos a la ferrada des de sota una cascada que donava a un corrent d’aigua desembocant al riu Ara. Vam travessar el riu per un pont tibetà (tot i que alguns temeraris van preferir passar per uns ferros més estrets que hi havia al costat). La via començava pujant per roques i escales de ferro, que s’alçaven en el sentit contrari a la cascada. Ja avançat un tros, arribaves a un forat que travessava la roca. Hi havia un bassal d’aigua al terra, però no estava inundat com en altres ocasions. Quan sorties, resseguies el perfil de la roca per sobre l’aigua que baixava de més amunt, fins a sortir a la llum. Tot i que l’instint de després hauria estat el de treure’s els arnesos, no ho vam fer, i anàvem ben encaminats. Encara quedaven alguns trams a recórrer encordats.
En acabar amb la ferrada, ens vam trobar amb unes companyes que no havien pogut fer-la i ens vam dirigir a dinar. O no? Resulta que era el moment ideal per banyar-se a l’aigua d’un riu glaçat… Així que algunes persones van anar a fer-ho, mentre els altres pensaven en el grau de bogeria a què havien arribat. I no només això. Una monitora de les que s’havia banyat, va sacrificar les seves sabates seques per llançar-se a l’aigua darrera la xancleta d’una cursetista…
Després vam anar al càmping Rio Ara d’Ordesa, a Torla. Allà vam muntar les tendes i vam estar jugant a pilota, al joc del mur, al de les gambes i les cabres, el fan… per més informació, llegeixi les instruccions d’aquest joc i consulti al farmacèutic). Finalment, vam sopar i vam anar a dormir, cansadíssims del llarg dia. No penseu, per això, que ens vam oblidar de celebrar l’aniversari de la Minicarbó, o que ens vam oblidar de fer alguns jocs que ja són tradició.
El segon dia ens vam llevar a les 6h (o dues hores més tard, però això no es diu perquè ens dirien dominguerus). Vam anar a la turística però preciosa vall d’Ordesa, que vam recórrer fins dalt. En arribar a la cascada del final, vam seguir pujant un tros fins que, a una hora raonable, ens vam aturar per dinar. Just acabat el dinar, va començar a ploure pedra. I la nostra estimada pluja ens va acompanyar durant tot el camí de tornada, així que no vam tenir altre remei que saltar dins de cada bassal per mullar-nos del tot i no notar la pluja. Vam arribar als cotxes xops i congelats, i ens vam dirigir al càmping. Per sort, allà vam poder dutxar-nos tots amb aigua calenta.
Al vespre, els cursetistes ens van ensenyar la sorpresa que portaven preparant fa molt de temps (anys, de fet). Anaven vestits de fruita!! Teníem kiwis, taronges, pomes, mandarines radioactives, maduixes amb complex de síndria… I ens van fer la magnífica dansa de les fruites (per més informació, llegeixi les instruccions d’aquesta dansa i consulti al farmacèutic). Finalment vam sopar i vam anar a dormir.
L’últim dia, vam fer una cursa d’orientació per Torla, on van guanyar en Quau i en Pim (o era Pau i Quim?). Amb aquesta cursa, a més, vam fer una amiga: una bona senyora que va decidir agafar una de les paperetes de la cursa perquè li fes companya, però que ens la va tornar en veure unes nenes buscant-la desesperades.
Després de la cursa vam tornar. Ens vam aturar a dinar després de perdre’ns un trosset. Després vam continuar el viatge ple d’entrebancs; rodes que es descomponien, matricules que volaven, gasolines que s’acabaven… Sense oblidar la cursa final per deixar a la cursetista Puma a les 6:45 a la porta de la EOI per un examen… Finalment, però, vam arribar.
I vet aquí una sorpresa, vet aquí una sortida, vet aquí una entrada, i aquesta història ja està acabada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada